PERQUÈ LA IDEA DEL BLOC?

Hola!

Avui acabem amb l'última entrada d'aqust tipus. Us vull explicar perquè vaig crear el blog. Aquí va:

                                    

                                     

Portava un any seguint blocs amb català o castellà i m'imaginva quines entrades hi publicaria jo si en tinguès un, el disseny, quants seguidors tindria... Em feia molta pena veure que hi havien blocs que publicaven un cop al mes, tenien 50 seguidors, i a cada entrada 15 comentaris i que desprès l'acabaven abandonant donant l'excusa de què no hi ha temps. En canvi, en seguia d'altres que tenien 5 seguidors, no comentaven mai, però els creadors del bloc es curraven les entrades i en feien una quasi diària, eren interessants... I aquests mai es van rendir i ara tenen desenes de seguidors, ja que han continuat creixent.

Em vaig començar a entusiasmar per crear un bloc i d'aquí ha sortit escape from reality. Sabia que el volia fer de moda, però tambè recomanacions, llibres, fets al món, famosos, música, escrits,... I d'aquest punt vaig començar.

I ara us preguntareu, d'on surt el nom d'escape from reality?

Us serè sincera:

Aquells dies de juny que vaig crear el bloc, estava patint una "crisi". No sé si us ha passat mai, però es tipo plorar sempre i estar tristos, tot a causà d'algún problema. Fins i tot vaig arribar a tenir ansietat, que creia que no podia respirar de lo nerviosa que estava i m'asfixiava jo mateixa. Vaig pensar que no podia continuar així per aquella xorrada (que el meu caparró ja n'havia fet la història del rei d'espanya) i vaig decidir quedar més i intentar el bloc. L'únic títol que se'm va acudir va ser escape from reality, que significa escapa de la realitat. Que és exactament el que hauríem de fer tots quan alguna cosa ens procupa. Apartar-no-se'n. El problema que em preocupava, es va acabar a començaments d'agost. Van ser dies durs, sí, però vaig aprendre a no cometre el mateix error i em vaig preparar per les patacades que em vindrien a la vida, ja que res és fàcil.

Tinc la teoria, de que has de valorar el que tens, ja que mai saps que tindras el dia de demà. Que has de viure dels petits moments. Que has de fer el que tu vulguis, ningú et pot obligar mai a fer una cosa i que has de creure. I, sobretot, has de ser feliç. No et preocupis pel que vindrà, viu el present i oblida't del futur, que ja arribarà i al final no serà tant pitjor. SEMPRE hi haurà algú al teu costat que et recolzarà sempre i et guiarà.

Potser molts no sabeu del que us estic parlant i em creureu boja, però els que tambè heu patit una "crisi", ja m'enteneu. És horroròs. Fins i tot vaig pensar en coses que superen la realitat (ehem, danys fisics). Però al final, les meves amigues em van ajudar molt. Us estimo, wapis, mercii.

Viu.

>>escapefromreality

He dubtat molt en publicar aquesta entrada, no sabia si havia d'explicar els meus problemes a voaltres, i per això només he ficat, el problema , no he especificat.